...una crònica del nostre Poeta particular, en Lance.
Comença a fer fred…
Alguns però, no ho noten. Érem quatre, els dos Casanoves, la Promesa-Arnau, i un servidor, en Lance.
La sortida, fresca i puntual, és va fer amb dos dels components amb màniga curta, i un somriure entre tes, i estúpid. Després d’una demarratge llampant, per part dels dorsals del xaleku (Arnau-RD), ens reagrupem per tal d’afrontar l’Ascensió de la Mare de Deu, de la Miranda. En un Plis, en Pla-s, corona el Tuc, i es corona (valgui la r) com a Rei de la Muntanya, primera.
Després… Tot baixada fins a Muntanyola. Fem els repatxons asfaltats amb una facilitat inusual (aquest comentari potser és molt particular, donat que no vaig sofrir els esbufecs, segurs, rera la clatell, de l’estoper per antonomàsia, que com sempre, i tal fulla perenne, va seguir donant classes magistrals de que ell… és més de segones parts, que no pas de pròrrogues). Arribem a Can JM. Què dir? Molt bona teca, millor tracte, i extraordinari servei. Del preu rè a dir: Bé, sí; Econòmic, com no en recordo cap altre. Fem uns estiraments al solàrium asfaltat del pati, mentre algú, es beu algunkaltre carajill. De la sortida, Lu millor (i és que soc més d’esmorzars, jo).
Ara segones parts. En Puertas-Stopper, es llança tal saeta ataronjada, a la recerca de la tete. L’RD, massa fort per la resta del grup, segueix mantenint el liderat, i tal estrella fugàsa, ens guia en el nostre pedalar agonitzant. Però vaja, fet i fotut, tots anem si fa no fa, fotent-li, fotent-li, i al final, ho fem fàcil: Retorn per asfalt fins a Vic (no som gaire de pròrrogues).
A la una a casa. A les dues a dinar. A les tres al llit,..
i a les quatre siesta.
i és que soc més de penals, jo…
No hay comentarios:
Publicar un comentario