lunes, 29 de septiembre de 2008

Spinner, flamant membre del Club TresC(ims)



Hola a tothom. La colla Stopper, orgull de la BTT osonenca, segueix regnant per separat: BM + Lance a la pedalada de Folgueroles, Spinner amb els seus veïns Joan i Santi per la zona dels Munts, RD que és més de Costa Brava, BM pletòric per tot arreu... Ah, i l'Stopper-Puertas que està comprant spray antioxidant per quan torni a agafar la bici. Toca reunió i toca actualització més ràpida del blog, ho confesso.
Però també us he de confessar que un servidor, Spinner, ja forma part de l'exclusiu Club TresC (i no em refereixo al TresC de les ofertes culturals): El Club dels Tres Cims: La Miranda, Sant Sebastià i la Creu de Gurb. Tot d'una tirada en menys de tres horetes. Un recorregut criminal -45 km. fins a Sant Julià- que fins ara només estava a l'abast d'un altre criminal, en BM. Donçs bé, des de diumenge passat, els Tres Cims ja han estat conquerits per mi mateix, fent servir a en BM de llebre i sense parar a esmorzar (només trista barreta i xupetìn dalt de Sant Sebastià). Sobren els comentaris i, com us podeu imaginar, tampoc hi ha fotos (no hi havia temps). Per tant, saludeu al campió i.... ens trobem a les pujades!!!!!.

11-S: Acta-Crònica-Necrològica de la Pedalada de Folgueroles

Amb retard, moolt retard, el blog Stopper es va actualitzant (Tranquis,ja agafaré el ritme). Ara toca la tremendíssima pedalada de Folgueroles de l'11 de setembre. L'Spinner es va escaquejar, l'RD i en Gil encara estiuejaven... total, que només hi van anar els dos herois del grup, BM i Lance. Com a la pel.lícula "Los inmortales", només en pot quedar un de viu. Endevineu qui? En Lance ens ho explica amb la seva prosa melodramàtica....

De nou, l’ombra d’en BM, planeja sobre un temerós Lance. De nou, en
Lance (vistes les experiències anteriors), tenia un pessigolleig
estrany, pel fet de pedalar (només), amb la Bèstia. Sense Stopper, ni
més Stoppers.
El Ximple (en Lance, clar) és conscient dels extrems que composen la
bocamullada: Si ho superes, ho tractes com una cursa infantívola (per
tal d’humiliar la resta), sinó és així, estàs perdut; l’horror, la
cruesa, les nafres, els pecats comesos, l’àngel de la guàrdia, tota una
amalgama de sentiments i moments, presents i passats, bloquegen les
rodes, traspuant l’amargura, per l’aparició de la solitud del jo… i
l’espai.
…i la mentida culpable i obscura dels organitzadors, (de la bonica Vila
de Folgueroles), imposant fites inabastables (totes, TOTES, TOOOTES les
putes pujades a partir del qm 45 s’havien de fer a peu), en un
programari fals, cínic, premeditadament culpable, per tant punible,
penademortable.
Al gra. Era una cursa de 45 qu, amb un desnivell acumulat de 1.600
metres.
45 quilòmetres, fets pels stoppers en diverses ocasions, i per arreu de
la comarca, no havien de ser cap impediment, per (sortint a es nou), ser
al migdia a casa.
Heus aquí, una sortida enganyosa. Planera, decebedora… (1.600 metres de
desnivell on són?): Ja, ja… JA !!. Però, aviat, massa aviat, ens adonem
que la cosa va mala… ens fan pujar als Muns pel pedregam (una ruta
fantàstica i tècnica, si es fa de baixada, però una tocada d’allò que
no sona, si es fa de baixada.
Arribem a la creuera última i, prèvia, a l’ascensió als Muns on hi ha la
parada de l’esmorzar (massa d’hora per fer-ho), i no fem més que una
lleugera reposició de líquids (primer gran error, d’una colla d’errors,
que, encadenats, ens… em dugueren a passar de puntetes pels dos primers
cicles estacionals de la vida (Primavera – Naixement, Estiu – Plenitud)
de puntetes, instal·lar-nos… me, llargament en el tercer (Tardor –
Decadència) per acabar, de ple, i sense retorn, en el quart i últim
(Hivern-mort).
És en aquest llarg (perpetu?) moment de decadència on tens la sensació,
(la CERTESA !!) de passar dos vegades pel mateix lloc (Malafugassa),
sensació que, després d’haver patit un infern (entre la primera visió i
la segona), afegeix, a la tortura física, la psíquica.
Invoquem… invoco, a l’esperança (escepticisme? ironia?), donat que,
portant 40 qm, només en falten 5 per arribar (segons el FALS
programari). Però de Malafugassa a Folgueroles…
A partir d’aquí entrem… entro, en el quart cicle estacional de la vida.
He mort. És la pura mecànica, la que fa avançar, prens consciència de la
inexorabilitat del pas del temps, de la relativitat de l’espai,… la
quarta dimensió.
Arribar a les tres a casa, no és res, vist el que podia haver estat.
Sovint, arribar, es suficient. Tinc la sensació, que soc immortal.
El tema predinar (crisis), dinar (breu), i migdiada (merescuda, i
complaent), no els desenvoluparé per escrit. Seria redundant per sabut,
i pretensiós per Xulesc.

Lance

No seria just deixar d’esmentar, el suport mental (ànims), tècnic (canvi
de roda x puntxada), avituallador (líquid isotònic), i de ben segur
altres suports que el meu estat catatònic no devia percebre, amb en BM.
Gràcies.

jueves, 4 de septiembre de 2008

Estiu 2008: part 2: Travessa L'esquirol-Camprodon, ascens i caiguda d'un mite


Després de passar uns dies a Boí-Taüll i comprovar de primera mà que els desnivells al Pirineu són la la bomba, BM i Spinner van tornar pletòrics a Osona. Tan pletòrics que -pobres inconscients- van atrevir-se a fer la travessa L'Esquirol-Camprodon sense dominar a fons l'art del GPS. De l'Esquirol a Olot, tot perfecte: ascensió amb ritme cap a Cabrera, baixada rapidíssima cap a Olot, on arribem després de fer un troç de carrilet. Paisatge fantàstic i la promesa de tornar-hi amb la família quan estigui enllestit el Túnel de Bracons. A Olot comença el festival: no ens aclarim amb l'amic GPS per atacar la ruta per muntanya. Preguntem al Centre BTT del carrilet i ens diuen que el millor que podem fer és pujar cap a Sant Joan de les Abadeses per l'antiga carretera de Vallfogona. L'ascensió, amb un sol de justícia i sense una punyetera ombra, és dura i feixuga. Sort de les banyes que hem incorporat al manillar el dia abans i que ens permeten canviar de postura de tant en tant. Tot i això hi ha moments de crisi: són quarts d'una, el sol és justicier i no sabem el que ens espera més endavant. Per sort, quan arribem al coll de Coubet (1010 m.) la carretera comença a planejar i a pujar més progressivament fins al coll de Santigosa (1064 m.). Ja passa més airet i fins a San Joan de les Abadeses és tot baixada. Allà dinem de menú correctament en una terrasseta i, després del café, tornem a pillar les bicis. Anem al Centre BTT on acaba la Via Verda de la Ruta del Ferro. Allà tampoc saben com seguir cap a Camprodon per carretera. Ens diuen que com a mínim fins a Sant Pau de Segúries anem per carretera i que després podem seguir per un PR. Més asfalt. I a l'asfalt és on en BM va i s'accidenta de mala manera: en una recta molt recta, el tio mira enrera perque l'Spinner s'ha quedat una mica enrera (és de terceres parts, ja ho sabeu), i la roda del davant decideix baixar pel marge, amb la mala pata de provocar una caiguda tonta i unes lletges esgarrapades/cremades a la cama provocades per l'asfalt en pedra viva. Arribem com podem fins a Sant Pau de Segúries, netegem la ferida a la font i esperem que obrin la farmàcia, perque el dispensari està tancat. Benes i àigua oxigenada netegen la ferida però la farmaceutica, amb molt de seny, recomana anar al CAP de Camprodon a que ho curin més a fons. Per no perdre temps, el recorregut fins al final es fa per la carretera. I per més INRI, el CAP de Camprodon no està al poble, sino al final d'una feixuga rampa. Més pujada, toca't els kxllxns.
BM, ferit però motivat, comenta que el millor és comprar-se un culot pirata -el culot Stopper li ha quedat totalment esparracat de la caiguda- per pedalar l'endemà. Spinner, home amb seny, li diu que el primer que cal fer és passar pel CAP. Del CAP surt en BM amb la cama esquerra embenada des del turmell fins damunt del genoll i amb una "banderilla" antitetànica de regal. Sembla que l'endemà no pedalarem gaire, cosa que es confirma quan l'esposa metgessa del ferit li fot una bronca telefònica d'alt nivell (Ah, el Doctor Casanovas també va intervenir telefònicament per confirmar que en BM no havia renovat la vacunació antitetànica). Tot i que pinten bastos, l'incombustible BM segueix convençut de pedalar l'endemà i, ni cort ni peressós, s'encamina cap a la botiga d'esports a comprar-se el culot pirata. Quin campió!!!!.
Anem a l'hostal a fotre'ns una de les dutxes més esperades dels últims anys i, apa, els dos Rodrigues a voltar per Camprodon: vermutet a plaça, sopar amb vinatxo del Bierzo i... com no podia serd'una altra manera, repicó nocturn al Pub 2000, mite de la nit de Camprodon. D'allà sortim a quarts de dues i ben tous. En Batxi, ànima del Pub -juntament amb el Xavi, que avui no és a Camprodon-,ens ha tractat com a reitons.
Dormim com a "ceporros" i al matí en BM descobreix la crua realitat. Hem de ser "rescatats" via automobilística per tornar a l'Esquirol.
Malgrat que la experiència no ha estat complerta, amb descobert algunes coses:
- Les travesses -amb GPS on sense- cal prepar-les millor i assegurar la ruta
- La carretera és pesada i malparida, més val evitar-la sempre que puguem
- Sortir de nit és fantàstic. Ho teniem mig oblidat però "la cabra tira al monte"
- En BM està fort, però no és indestructible. Que estigui al lloro!!!!!

martes, 2 de septiembre de 2008

Estiu 2008, part 1: He vist els àngels!!!!


Quin morro, des del juliol que teniem el bloc parat, això no pot ser!!!!. Comencem aquí l'actualització de les aventures que hem pedalat aquest estiu amb l'èpica crònica d'en Gil-Stopper amb una espectacular travessa RODA DE TER - L'ESTARTIT.

I AQUÍ TENIU LES FOTOS

05:45 Sortim de fosc de Les Cases Noves amb destí Rupit. El camí és conegut per tots: Can Patel-Esquirol-Tavertet-Rupit, només amb la diferència que aquest cop és de pujada, de fosc i molt d'hora.
06:30 Semi MOF (Multi Organic Failure) a les últimes rampes de l'Esquirol. Encara és fosc. És normal, ja em començo a conèixer... Però els altres no. Intento dissimular, em recupero i desfaig els mínims dubtes d'arribar a l'Startit que la meva forma física pogués insinuar.En mi i en els dos companys.
Per cert: En Quim (que diu que no va mai en bici però el cabrón es cuida nedant i corrent) i en Felip (la màquina i des d'ara el meu salvador).
07:30 Arribem a Cantoni per la típica pujada guarra. Encara fa fresca i el sol comença a treure el cap per darrera el Pla d'Aiats. És una imatge genial (foto)
Com que ens ho veiem a venir i ja fot dues hores que pedalem de pujada, decidim arribar a Rupit per carretera. Això és lo meu. Amb 25 minuts ens plantem a Rupit i esquivem la pujadeta de l'Avenc.
07:50 Sóm a Rupit. Foto de rigor i encara no hi ha ni una ànima pel carrer. Sense parar gaire estona prenem el camí cap a Susqueda. És de lo més maco que he vist: panoràmica dels cingles del Far, baixada forta que és lo meu, bosc d'Eucaliptus.... fins a arribar a una riera (nivell de pantà). D'aquí a Susqueda hauria d'haver estat baixada (segons en Felip). Doncs no, un seguit de rampetes cabrones i baixadetes que serveixen per esquivar els diferents accidents que el relleu presenta, fins arribar a una pedrera que hi ha just a sobre de Susqueda. Déu ni do. Collons!!!!
08:23 (Hora Cuní) som a sota d'una pedrota. No sé el nom, però si mireu la foto segur que algú ho sabrà.
08:50 Puntxada de rigor. El camí és ple de pedres i de romagueres que han deixat els neteja boscos. Les baixades són guapíssimes.
09:15 Portem hores fotent-li i encara no sóm enlloc. A Susqueda. La cosa ha estat dura, però arribo a aquest punt molt millor que en la Vic-Platja d'Aro. Almenys això sembla.
Encara no hem esmorzat i baixem follats cap al Pasteral. En Felip s'adelanta (més follat encara) per demanar els llomambformatge de rigor i omplir les cantimplores.
09:50 Arribem al Pasteral i esmorzar al bar aquell. El sol comença a picar i ens refugiem a sota d'uns parasols. Ens fotem una mica de dooping, xerrem, ....i compartim una mostra de la farmàcia (protecció 50) ja que la temperatura va pujant i no hi ha cap núvol.
10:40 Portem 60 Km. Sortim del Pasteral pel carrilet cap a Girona (24Km). Hòstia!!!!! Stopper no sembla el mateix!!! És la segona part: Quina soltura, quin pedalar més bo!. Promig de 25Km per hora i ens plantem a sota la catedral en una hora justa. Inclús hem de frenar el ritme per esperar en Quim. Sembla que l'esmorzar no se li ha posat bé. Estan flipant amb la meva segona part.
Després de Girona bé la pròrroga (recordeu que no en sóc de pròrrogues): 74 Km a les cames. Dotze del migdia. 32-35ºC. Hauríem de passar per un lloc planer fins a la costa, però la intenció dels companys és pujar als Àngels (turonet segons ells de 12Km) i després baixar fins a l'Startit (encara en faltaran 35). Aquí ens dopem de veritat: la glucosa fastigosa.
Els Àngels es mereix un capítol a part: Nois, els Àngels és com tornar a pujar de Roda a Cantoni per una pista-pedregam de 7 Km de tot pujada i una rampa asfaltada de 5Km més!!!! . Comencem a enfilar les rampes i sembla que la cosa va bé. Aguanto el ritme o m'esperen (no ho sé). Al cap de 5 Km m'he fotut el 1.5litres d'aigua que havia proveït al Pasteral i encara tinc més sed. Em foto l'aigua d'en Felip. No puc més, tinc pell de gallina i noséperquè. Fot molta calor, no passa aire, ni un núvol (crec que és el dia més calurós amb el què portem d'any), les rampes continuen, pedres...poso el molinet. El cap, les cames i tot em fa figa. Haig de parar. Paro sota un pi, més aigua... arrenco però 100m i no puc més... I així fins al quitrà. Això no pot ser. Porto una hora i encara no sóc a la meitat. Estic putejant als altres que m'esperen a dalt la font. Allà decideixo arribar fins a dalt de la muntanya (si puc) i trucar el cotxe escombra. Agafem l'asfalt i la cosa no millora. Ja sé que sóc més de carretera, però la cosa no millora. Deixo sense aigua als altres. En Felip m'empeny. Si nois!! en Felip es capaç d'empènye'm i continuar pujant. Això és un company!!!!!. Abans d'arribar a dalt (falten 2 Km) no puc més. Potser és una insolació. En Felip s'avança fins al restaurant dels Àngels i torna amb un litre i mig d'aigua semi gelada i una Coca-Cola (segurament la millor de la meva vida). En Quim no ha tornat a baixar ja que amb prou feines ha arribat a dalt. Per fi arribo a dalt i comprovo com he tardat més de dues hores a pujar. Són les 14:00. La calor és insoportable i em reafirmo en la meva decisió: Cotxe escombra. Decideixo que per avui ja n'hi ha prou i que he fet tot el que he pogut. Al capdevall sóc l'Stopper i avui no podia ser menys!!! Però, què collons, estic satisfet. 86Km, no precisament de baixada, i amb aquest puto sol al cap les últimes 4 hores.

Total, ja acabo. En cotxe fins a l'Startit. Els altres arriben a les 16:00 destroçats. Es veu que de Torruella a l'Startit (7Km) va ser un infern. Jo, a aquesta hora ja estic dutxat i descansat. Estic bastant menys fet pots que altres vegades. Potser això del dooping va bé.