viernes, 29 de febrero de 2008

Sortida del diumenge 24 de febrer: Massa curta!






Avui l'Spinner cedeix la seva prosa fluïda a RD "El breve", Poeta del minimalisme ciclista. Endavant, company!!!!!.

- Massa curta.
Expressió d'un agosarat Masu, que tot i debutar amb trencada de biceps femorals l'anterior bicicletada, ha menyspreat la segona per miseriosa a nivell de quilometratge.
La veritat és que tot i que coneguda (Vic-Sta.Eugènia-La Roca-Puiglagulla-La Roca-Baixada espectacular fins Riera de Balenyà-Montrodon-Vic), el fet d'aparèixer un nou debutant (Jordi Freixa) que va estar a l'alçada del mateix Stopper, i de provar nous reptes (walk of Lance, pedals automàtics RD, trialeres BM putejadores, Cruzcampo+donut, etc, etc.), no va deixar de tenir el seu encant.
No explicaré més.La crònica també ha de ser massa curta.

miércoles, 20 de febrero de 2008

Vic-St Pere de Torelló-Vic: rodar, rodar, rodar....




Aquest diumenge tocava rodar. Després d'algunes jornades de cims criminals, tocava una pedalada llarga i -ehem!- relaxada. Total, que quedem a Vic a les 8.30 amb en BMX4+4C, RD, Spinner i l'Stopper titular per anar fins a Sant Pere de Torelló i tornar. Uns 50 km. de res...
Quan portem 5 minuts damunt la bici, la Cannondale de l'RD fa figa, i això que ha canviat una càmara al garatge abans de sortir de casa: nova punxada. Segon canvi de càmera, però la roda es desinfla de seguida. Tercer canvi de càmera i al final la cosa funciona, però hem estat gairebé 45 minuts parats i hem agafat fred. Per escalfar, el traïdor RD i el seu compinxe BMX4+3XC tiren del grup amb un ritme sobrenatural. Spinner i Stopper fan el que poden, però cal recordar que l'Stopper està patint la famosa "Síndrome Punta Cana", també coneguda com "MOF sense pujades". A veure: sense pujades bèsties com les de Sant Sebastià, d'acord, però la veritat és que de Vic a Sant Pere no el camí no és exactament pla... Total, que anem fent xino xano fins que arribem a la meitat de la volta: Sant Pere City, residència Stopper i lloc civilitzat on podem esmorzar com les persones. "Papaaaaaaa", se sent des d'una finestra propera al bar on esmorzem. La Stopper Family ha descobert que el progenitor ha arribat a la ciutat. Compartim una estoneta amb la Patricia i els tres mini-Stoppers i després tornem a desfer el camí en direcció a Vic. La veritat és que hem anat bastant a sac, excepte la parada per esmorzar, i la prova és que només hem fet tres fotos durant tot el matí. La millor: la de l'Stopper amb la polsera del "tot inclòs" de l'hotel de Punta Cana. La resta no hi vam ser, però amb les seves explicacions ens hem sentit transportats al paradís dels mojitos, el submarinisme i el sexe sense interrupcions. Acabant la pedalada, ens trobem amb en Jordi Serra i tota una tropa que també han sortit en bici. No fan cara d'haver "rodat" tant a sac com nosaltres, sincerament!. Aquí la qüestió és divertir-se, i la veritat és que ens hem divertit força. Lance: esperem que el cap de setmana romàntic hagi valgut la pena... tot baixada!!!!

jueves, 14 de febrero de 2008

Vic-S, Sebastià-Creu de Gurb-Vic: 2 cims, cap bar!!!





Bonic festival de rampes criminals: 33km. de "baixada", Vic-Sant Sebastià-Creu de Gurb-Vic. Quedem a les 9 a can RD, l'Stopper truca que no pot venir. L' "efecte Punta Cana" de bon rotllo familiar s'ha acabat i ha passat mala nit. En el seu lloc, s'apunta a última hora en Joan Masoliver "Masu", amb magnífica Scott Genius de doble suspensió per anar tirant. Com que en BMX6+3C està fotent-se chuletones al País Basc, decidim fer una ruta "suau" i enfilem cap a Sant Sebastià. Collons amb les rampes, sembla que les inclinin una mica més cada setmana... Com sempre, a l'Spinner li costa escalfar però es destapa contra més dura és la pujada, i més si en Masu fa de nou Stopper i l'RD i en Lance estan de mega-ressaca (nois, ja teniu una edat, deixeu els cubates de garrafó per les noves generacions!).
A Sant Sebastià hem escalfat i ja tenim les cames per fer un trenca-ídem cap a la Creu de Gurb. El corriol final amb precipici a un costat és especialment memorable: si vols gaudir del paisatge, para la bici. Si no, perill imminent de descalabrar-se. Deixem les bicis prop del cim i pugem a fer les fotos a peu. La vista és espectacular, i la peripècia per que una senyora ens fes una foto amb la Palm d'en Lance, encara més. Crec que és la foto més llarga de la història!!!!! (i al final està desenfocada).
Després de les fotos, els 4 valents seguim i baixem per la trialera cabrona que, segons en Masu, es pot baixar sencera al damunt de la bici. Spinner i RD, Covards de la Pradera, prefereixen arribar a baix sencers i carregar amb el ferro a l'esquena.
El clam és unànim: quina gran excursió, llàstima que no hi ha bar per esmorzar en cap punt del recorregut, per això ens hem hagut de dopar com un BMX6+3C qualsevol amb "xupetins" de glucosa i guarrerides similars...
Arribem a Vic sense pràcticament haver trepitjat l'asfalt, amb en Masu una mica damnificat (però ull, que en dos setmanes ens pot donar canya, que aquest paio està molt fort) i contents d'haver passat un matí tope canyero. A la tarda, enviem SMS a en BellmuntMan per picar-lo una mica. Promet revenja al Cabrerès la setmana que ve. Continuarà....

jueves, 7 de febrero de 2008

Ràdio Lance informa: trampa a la vista!!!


Millor que Ràdio Macuto, Ràdio Lance, que ens informa puntual del criminal duet ciclista de diumenge passat, protagonitzat per ell mateix i un imparable BMX6+3C. Us deixo amb la crònica d'en Lance sense ni un punt ni una coma de més. Només he afegit una foto d'arxiu, perque fins i tot a la Palm d'en Lance li fallaven les piles....

En síntesi: Una Trampa
Compilació de fotos. Cap, ni una (reservava la Palm x trucar al 112)
Compendi. Sortim rapidets cap a Seva (via Goitallops), i tornem (via
Mont-rodon), més depressa encara.

Crònica:
Tot fa pensar en una trampa. Em sento desemparat, desvalgut, tothom ha trobat una excusa per escaquejar-se, i jo, innocent, me les he de veure (a soles), amb en BM, el Mite, el Colossal, el Desmesurat, el Magne, el Superlatiu, el Tità,… El Referent.

Podria parlar d’Amor propi, de Dignitat, de Punt d'honor, però no,
siguem clars: És, Estupidesa. Per evident i obvi, i per ser fàcil de
comprendre, no desenvoluparé aquest punt ni seguiré per aquests varalts.
Punt i apart.
Primer diumenge de febrer… fa fred, però no massa. Decidim (BM i Lance)
anar al Bruchfet (a Seva), passant per Goitallops, el GR d’Aiguafreda,
i, abandonar-lo (el GR), en el punt més proper a Seva per arribar al
nostre destí. D’acord? D’acord.
Pedalem lleugers, àgils, no anem tard, però ho sembla. El record de
l’stopper apareix aviat (i de forma repetida i recurrent, no
m’abandonarà fins al final). Avui no hi ha excusa, avui no hi ha
stops, avui tot és, tiki taka, tiki taka… El que pot semblar una
possible agonia es tradueix en una ràpida ascensió a Goitallops, i en un
Plis arribem a la carretera de Viladrau-Taradell. La creuem, i seguim
pel GR d’Aiguadreda, trenquem a l’esquerra, i

TOT BAIXADAAAAAAAAA…

Entrebanc: Ens perdem. Som empiristes; prova-error, prova-error,
prova-error (que traduït en llenguatge agònic betetero és,
“pujada-baixada” (la mateixa), “pujada-baixada” (altre cop la
mateixa), “pujada-baixada” (no segueixo, no fos cas que ens prengueu per
imbècils). En definitiva: Estem perduts, voltant en cercle (?) rus (per
allò de perduts i de la muntanya russa, eh?… ;-) ). Bé, segueixo:
Recordo el mapa (representació PLANA de la superfície de la terra),
semblava clar que, trencant a l’esquerra (i tot baixada), arribaríem a
Seva. Però no. Hem entrat en un cercle viciós (que no libidinós).
S’esgoten les forces, s’exhaureixen els líquids isotònics, aigua amb
conyac, en el meu cas (és broma, eh?), i com en un miratge, demanes amb
en Serrallonga pietat, misericòrdia, i, evidentment, la sortida del
laberint.
Deu existeix ? Segur. És impossible sortir del cercle virtuós negatiu,
sense una ma divina. El cert és que, amb una mica de criteri orientatiu,
i intentant no perdre el referent de la carena (deixar-la sempre a la
nostra dreta), trobem la carretera de Viladrau a Seva, i, per fi,
arribem al nostre destí.
La tornada és, de nou, el retorn d’Ulises. Perduts altre volta (en
aquest cas podríem parlar de perduts de broma), travessem turons,
esbarzers i camps amb la bici a coll, amb el clar objectiu d’anar
rectes, en direcció a un destí vist i conegut. El Castell de Mont-Rodon.
Dit i fet, la bici fa muntain-man, i sortim el pou.
Ara sí, tot baixada fins a Vic,
això sí, apretant de valent.
No hem trobat cap bar, i no ens hem pas, (no mas)turbat…
No hi havia l’stopper…
a les dotze ja érem a casa, i jo personalment, fent un vermut del
cupon.
Ah !!, a la tarda ja sabeu, a les quatre al llit, i a les cinc,
migdiada.