jueves, 7 de febrero de 2008

Ràdio Lance informa: trampa a la vista!!!


Millor que Ràdio Macuto, Ràdio Lance, que ens informa puntual del criminal duet ciclista de diumenge passat, protagonitzat per ell mateix i un imparable BMX6+3C. Us deixo amb la crònica d'en Lance sense ni un punt ni una coma de més. Només he afegit una foto d'arxiu, perque fins i tot a la Palm d'en Lance li fallaven les piles....

En síntesi: Una Trampa
Compilació de fotos. Cap, ni una (reservava la Palm x trucar al 112)
Compendi. Sortim rapidets cap a Seva (via Goitallops), i tornem (via
Mont-rodon), més depressa encara.

Crònica:
Tot fa pensar en una trampa. Em sento desemparat, desvalgut, tothom ha trobat una excusa per escaquejar-se, i jo, innocent, me les he de veure (a soles), amb en BM, el Mite, el Colossal, el Desmesurat, el Magne, el Superlatiu, el Tità,… El Referent.

Podria parlar d’Amor propi, de Dignitat, de Punt d'honor, però no,
siguem clars: És, Estupidesa. Per evident i obvi, i per ser fàcil de
comprendre, no desenvoluparé aquest punt ni seguiré per aquests varalts.
Punt i apart.
Primer diumenge de febrer… fa fred, però no massa. Decidim (BM i Lance)
anar al Bruchfet (a Seva), passant per Goitallops, el GR d’Aiguafreda,
i, abandonar-lo (el GR), en el punt més proper a Seva per arribar al
nostre destí. D’acord? D’acord.
Pedalem lleugers, àgils, no anem tard, però ho sembla. El record de
l’stopper apareix aviat (i de forma repetida i recurrent, no
m’abandonarà fins al final). Avui no hi ha excusa, avui no hi ha
stops, avui tot és, tiki taka, tiki taka… El que pot semblar una
possible agonia es tradueix en una ràpida ascensió a Goitallops, i en un
Plis arribem a la carretera de Viladrau-Taradell. La creuem, i seguim
pel GR d’Aiguadreda, trenquem a l’esquerra, i

TOT BAIXADAAAAAAAAA…

Entrebanc: Ens perdem. Som empiristes; prova-error, prova-error,
prova-error (que traduït en llenguatge agònic betetero és,
“pujada-baixada” (la mateixa), “pujada-baixada” (altre cop la
mateixa), “pujada-baixada” (no segueixo, no fos cas que ens prengueu per
imbècils). En definitiva: Estem perduts, voltant en cercle (?) rus (per
allò de perduts i de la muntanya russa, eh?… ;-) ). Bé, segueixo:
Recordo el mapa (representació PLANA de la superfície de la terra),
semblava clar que, trencant a l’esquerra (i tot baixada), arribaríem a
Seva. Però no. Hem entrat en un cercle viciós (que no libidinós).
S’esgoten les forces, s’exhaureixen els líquids isotònics, aigua amb
conyac, en el meu cas (és broma, eh?), i com en un miratge, demanes amb
en Serrallonga pietat, misericòrdia, i, evidentment, la sortida del
laberint.
Deu existeix ? Segur. És impossible sortir del cercle virtuós negatiu,
sense una ma divina. El cert és que, amb una mica de criteri orientatiu,
i intentant no perdre el referent de la carena (deixar-la sempre a la
nostra dreta), trobem la carretera de Viladrau a Seva, i, per fi,
arribem al nostre destí.
La tornada és, de nou, el retorn d’Ulises. Perduts altre volta (en
aquest cas podríem parlar de perduts de broma), travessem turons,
esbarzers i camps amb la bici a coll, amb el clar objectiu d’anar
rectes, en direcció a un destí vist i conegut. El Castell de Mont-Rodon.
Dit i fet, la bici fa muntain-man, i sortim el pou.
Ara sí, tot baixada fins a Vic,
això sí, apretant de valent.
No hem trobat cap bar, i no ens hem pas, (no mas)turbat…
No hi havia l’stopper…
a les dotze ja érem a casa, i jo personalment, fent un vermut del
cupon.
Ah !!, a la tarda ja sabeu, a les quatre al llit, i a les cinc,
migdiada.

1 comentario:

STOPPER dijo...

Em trobeu a faltar. Stopper aporta un toc de desesperació i de misericòrida. També un bon sentit de l'orientació i... sobretot frases lapidàries.

Diumenge que ve torno amb les piles carregades i amb un to de pell més broncejat.