Bellmunt nevat: ascensió amb dos collons

Sí Senyors. Erem dos. Amb dos collons.
El dia promet ser plàcid, són festes de Nadal, i l’esperit nadalenc, de
ben segur, s’imposarà en la cursa proposada. Els darrers dies hi ha
hagut aigua i neu, però en Picó ens promet temps suau i sense
inclemències. Quedem a les nou (un pèl tard, però imagino que
l’objectiu és fer-ne una de curta, i d’hora, cap a dinar).
Sorpresa. Al lloc de trobada només hi ha l’Ignasi. Quan el veig i em diu “som dos”, estic apunt de plorar (i no de goig i alegria precisament). “som dos, i he pensat que, com que estarà tot enfangat, podríem pujar a Bellmunt, que és tot asfalt”.
Ah, valen… Síndrome de Helsinki. Recordo amb nostàlgia terrorífica, les sortides a dos, que hem fet amben BM. No n’hem acabat mai cap de bé i la d’avui, confiança cega, serà diferent. Segur.
Al quilòmetre zero estem enfangats fins les celles. De Vic a Roda, passant pel vora-riu i voltant per sota Sant Jordi, és una Odissea. Fang, i fang. Al quilòmetre u, els peus, com ànecs, pouren records de sortides passades.
De Roda a Sant Pere, tenim temps de veure la Muntanya Màgica, dibuxada al fons, empolsinada de neu, i pentinada per suaus núvols, blancs, que són el presagi d’un futur immediat, negre. A les 10:52 iniciem l’ascens a la Muntanya Màgica. Preciosa, elegant, ens espera, i l’ataquem amb respecte. Ritme suau i constant, amb la
convicció que, la fita l’assolirem sense més problemes dels que en podem trobar pujant a mésde 1.200 metres.



Aviat comencen els problemes. En Lance queda clavat i en BM fa la goma per recuperar-lo. Seguim pedalant. En Lance segueix clavat, i en BM recula per recuperar-lo. Amb tot, avancem trekkiners, mentre ens passen trialers i varis pixapiners en cotxe. El fred és comporta proporcionalment a l’alçada, I inversament a les meves forces. Inevitablement, pugem. Per tant, fred i pajara… i
arribant: Neu. El parking (11:57) sembla les Rambles. Allà mateix ens fem les fotos de rigor, i en BM truca a alguns dels porucs, que s’absenten amb excuses inverossímils tals com “plou (??!!)”, “tinc la nena amb febre (??!!)” .
De tornada la sensació de fred és terrible, moll i en baixada, els dits estan tal frigodedo, i els peus, clar, tal frigopie. La bici vibra, i no sabem veure la causa. Baixem, travessem Sant Pere, i amb el cos i la ment destemplats, punxo (d’aquí la vibració). Em rendeixo. No puc. Sense esma per canviar la roda, sense esma per
pedalar, sense forces, i sense tacte a les mans, ni voluntat, truco el cotxe escombra perquè vingui a recollir la deixalla humana en la què m’he convertit. L’RR, creu que és una INNOCENTADA !!! Verge Santa, he sortit a soles amb en BM el dia de Sants Innocents !! Mentre ella em ve a buscar, ell arregla la roda. No puc més que agraïr,de nou, les ajudes rebudes. Tot seguit en BM segueix cap a Vic i en Lance recula fins a Sant Pere. Quan veig arribar l’RR estic a punt de plorar, de goig i alegria (precisament).

Lance i els Sants Innocents.